Nostàlgies prescindibles

He passat uns dies en un poblet d'Armenia i cada matí veia passar una dona. Parlava amb ella mateixa, cridava, escridassava, bramava i gesticulava amb vehemència i si els nens del poble no tenien res més divertit a fer, li anàven darrera.
De seguida vaig visualitzar internament l'Amarcord d'en Fellini. I tot seguit, na Teresa de la cançó de n'Ovidi. Aquella dona armenia que no havia perdut els seus fills en un bombardeig sinó en un terratrèmol m'hiperenllaçava amb realitats del meu entorn que jo ja no havia pogut viure.
I aleshores vaig visualitzar na Moira, la meva amiga psicòloga. Ella em parlava d'una d'aquelles tantes revolucions semi-invisibles que han complementat el nostre segle XX. Una revolució farmacològica que va convertir els manicomis occidentals en centres de salut, que permetia a tants squizos i paranoïcs dur una vida gairebé normal.

En Fellini i n'Ovidi potser van provar de positivitzar una realitat esfereïdora tot abandonant-se en l'idealització de records d'infantesa. Penso quina sort no haver de compartir aquests esforços.

Penjat per ramonet.