Montilla i el català

Montilla, la Presidència de la Generalitat i el Català: El combinat m'entusiasma i em fa pànic al mateix temps.

Les coses van tan ràpid que he trobat a faltar un anàlisi sociolingüístic profund sobre el tema. De moment la gent només parla sobre anècdotes: que si el parla malament, que si ho reconeix, que si diu que vol fer classes, que si les podia haver fet abans...
Evidentment que el president Montilla ha fet, fa i continuarà fent classes de català i n'aprendrà segur, perque li cercaran el millor mestre possible, perque no deu ser ni tan curt ni tan negat i perque a ningú li agrada que més de mig país et faci burla.
Però el que compta ara no són els seus coneixements ni les seves aptituds. El que hem treu la son és quina serà la seva actitud lingüística, quin ús farà el president de la Generalitat de la seva llengua pròpia i de la llengua pròpia del seu país.
En un país normal a en Montilla se li exigiria que fos més papista que el papa. I és que l'exemple que en Montilla donaria si es dirigís públicament en català a, posem per cas, les masses emprenyades del Carmel que escridassaven a qui no els parlés en espanyol seria el millor que ens podria passar ara mateix, millor que tota la política lingüística que pugués fer en Carod.
Tothom pot arribar a ser president perquè tothom pot aprendre català. Aprendre'l de debò vull dir.
Aquesta possibilitat m'entusiasma, l'altra, em fa pànic: un president català dirigint-se públicament en espanyol a tothom qui com ell no sigui catalanoparlant. Fóra catastròfic. Carod, ja tens feina.

Escrit per Ramon l'Escanyabous

Eugenio Bennato, dijous a Barcelona

En ramonet em va comentar una volta que tornant d'una estada a Nàpols, la capital cultural del caos, hi havia deixat una bona colla de gent ruminat-se tan seriosament com un napolità pot rumiar seriosament de fundar un club de fans d'Al Tall.
I és que a Nàpols agraden molt les relectures de la música popular, la seva música popular no sona tan diferent de la nostra i a més a més el nostre idioma sona molt simpàtic a les orelles d'un napolitanoparlant.
Doncs bé, tot això perque avui volia recomanar l'actuació que n'Eugenio Bennato i la seva Taranta Power farà aquest dijous a l'Auditori suposo que presentant el seu nou disc que encara no conec perque per no trobar-lo no l'he trobat ni a l'e-mula i que espero poder comprar a l'auditori mateix. Un darrer disc que es veu que fa un viatge fins a l'Àfrica negra des del mateix punt de sortida de sempre. Jo ja friso, i tu? ramonet, que vindràs?

P.D: El ben nascut de n'Eugennio no serà el primer cop que actui a casa nostra. Sembla doncs que deu tenir alguns fans al país però no suficients per evitar que l'atrapa-ho ofereixi ( com a mínim fins avui al dematí ) un descompte de 4 euros per entrada. Si visiteu la web per atrapar-hi les entrades, ja que hi sou, aprofiteu per deixar un missatge i demanar a veure si la pensen traduir al català o què.

Escrit per Mariona

europa

Aquests dies he tingut uns amics hongaresos convidats per casa.
Feia temps que no ens veiem i m'ha sorprés molt l'interés que han demostrat pel fet nacional català. L'interés m'ha sorprés perque era nou. M'han fet preguntes sobre les eleccions, sobre el català, sobre els nostres veïns i fins i tot sobre la Catalunya Nord i la Franja de Ponent!
Resulta que m'han explicat que d'hongaresos a part dels 10 mil·lions que viuen a Hongria calculen que n'hi ha entre 1.5 i 3 més que viuen repartits entre Croàcia, Sèrbia Eslovàquia, Ucaïna i sobretot Romania. Aquests altres hongaresos formen minories ètniques en territoris que en un moment o altre havien format part d'Hongria i les han vistes i les veuen de tots colors davant polítiques assimilacionestes més o menys brutals però sempre brutals. Actualment constituiexen minories de entre el 10 i el 20 per cent tot i que en algunes regions de Transilvania encara són majoria ( la taqueta marró envoltada del blau romànic del romanès ).
Els meus amics m'han explicat que durant els anys de comunisme hi havia altres procupacions més urgents però que aquests darrers anys l'interès per aquesta questió està creixent tantíssim. Caram.

Em sembla que ara per ara la UE ja és l'Europa dels 22 però amb tantes incorporacions i ritmes diferents em perdo una mica. Dels 22 estats només n'hi ha 6 que passin dels 20 mil·lions d'habitants però entre aquests 6 aporten 350 dels 450 mil·lions que hi som comptats. Tot i que uns quants d'aquests mil·lions vulguéssim i puguéssim deixar de formar part dels estats espanyol, francès, italià, anglès, polonès o alemany la proporció tampoc canviaria gaire.

Ens hi arribarem mai a entre tots plegats, els habitants d'aquest tros de terra tan gran i tan superpoblat i tan complicat que se'n diu Europa?

Penjat per ramonet

Endevinalla

Uu postonet ben curtet per aquells qui tinguin més ganes de pensar que de llegir:

Quina cosa curiosa
que quan es reparteix
tot just desapareix
i deixa de fer nosa.

Che sarà, sarà?
Fàcil? Qui vulgui pot donar les seva resposta.

Penjat per Mariona

Pacte sí, govern no

Va ser la nit de les cassoles a ca els d' ERC. A la ràdio vaig sentir allò que un bon senyor ben corvergent i força ercofòbic li cridava a en Carod-Rovira, aka Roviretxe, aka Carod botifler. En enxampar-lo quan fugia per la porta del darrera de la seu republicana el bon senyor en qüestió li feia dues recriminacions, m'escoltaràs tan si vols com si no:

1. Has fet president un espanyol.
2. Vas ofendre els catòlics amb un souvenir per peregrins.

i el relligat d'ambdues recriminacions el portava a conclure:

• Tu ets un embaucador, no ets català.

I vaig entendre moltes coses. Vaig entendre que per a aquell bon senyor tan convergent no es pot concebre que ningú sigui català sinó és catolic. Vaig entendre que aquell senyor potser no era tan diferent de mi mateix durant els meus anys de joventut i militància activa en l'extrema esquerra independentista quan pensava que no es podia ser realment català i catolic a l'hora perque ser català volia dir formar part del poble i l'església és enemiga del poble, i aixi de facil, tu.
I vaig entendre finalment que no és raonable demanar un govern de front nacional ciuerquenc.
No és raonable perque gran part de les seves bases respectives no es reconeixen mútuament ni com a companys remots de camí. Però no és raonable sobretot perque els països normals no fan mai aquesta mena de governs, perquè un país que no tira ni cap a l'esquerra ni cap a la dreta simplement no tira i perque fóra pitjor el remei que la malaltia.
I Espanya? Doncs a Espanya el mateix o és qualcú capaç d'imaginar un govern sòciopopular en un futur proper?

ARA BÉ, allò que els espanyols tenen clar (i nostltres no) és que no cal crear una qualició de govern per fer allò que ells en diuen un pacte d'estat o un pacte nacional. Perque PSOE i PP s'insultaran entre ells molt més que els nostres polítics d'oasi però quan paga la pena fer pinça, collons com pincen.
És exactament això el que els que ens sentim catalans hem d'exigir a qui creiem que ens representa. Ni més ni menys que això. Cal un pacte entre partits per actuar d'acord davant cada agressió al país, jugar plegats i jugar de memòria, com el millor barça.

I deixem-nos estar de demanar coses estranyes, que ens en anem d'un extrem a l'altre, que hi ha molt republicans i molts convergents que no es poden sofrir i que aquests esforços cal guardar-los per als moments decisius, per quan arribi el moment d'assolir el dret a l'autodeterminació... o el moment d'exercir-lo.

Penjat per Ramon l'Escanyabous.

Nostàlgies prescindibles

He passat uns dies en un poblet d'Armenia i cada matí veia passar una dona. Parlava amb ella mateixa, cridava, escridassava, bramava i gesticulava amb vehemència i si els nens del poble no tenien res més divertit a fer, li anàven darrera.
De seguida vaig visualitzar internament l'Amarcord d'en Fellini. I tot seguit, na Teresa de la cançó de n'Ovidi. Aquella dona armenia que no havia perdut els seus fills en un bombardeig sinó en un terratrèmol m'hiperenllaçava amb realitats del meu entorn que jo ja no havia pogut viure.
I aleshores vaig visualitzar na Moira, la meva amiga psicòloga. Ella em parlava d'una d'aquelles tantes revolucions semi-invisibles que han complementat el nostre segle XX. Una revolució farmacològica que va convertir els manicomis occidentals en centres de salut, que permetia a tants squizos i paranoïcs dur una vida gairebé normal.

En Fellini i n'Ovidi potser van provar de positivitzar una realitat esfereïdora tot abandonant-se en l'idealització de records d'infantesa. Penso quina sort no haver de compartir aquests esforços.

Penjat per ramonet.