Sagan

Avui mateix fa justet 10 anys de la mort d'en Carl Sagan, tot un home de ciència, gran investigador i millor comunicador. En un moment en què els comunicadors encara no eren tan valorats com ho són ara, Sagan fou un comunicador exepcional perquè transmitia una confiança entusiasta i raonada en allò que explicava. Crec que la confiança en la raó i la ciència és la única confiança entusiasta que tolero.

Si avui se m'aparegués un programador de televisió i se'm permetés de demanar-li un desig de ben segur que li demanaria la reposició de la sèrie de documentals cosmos. Tinc la sensació que la ciència és avui en dia cada cop més impopular, tampoc no em sorpren si tinc en compte totes les barbaritats que es fan i s'han fet gràcies als seus descobriments. Fins a cert punt em sembla lògic que els científics despertin cada cop més recels i malfiances. Però si la impopularitat de la ciència no hem sorpren sí que em sembla injusta i em produeix certa basarda. Que gràcies a la ciència algú hagi pogut fabricar una bomba atòmica no vol dir que el coneixement científic no sigui el millor dels mètodes de coneixement. Que la ciència no ho pugui demostrar tot no vol dir, per posar un exemple, que no pugui demostrar empíricament que certes teràpies alternatives (i no dic totes) simplement no funcionen. En Carl Sagan fou un enemic formidable de supersticons i de religions.

En els seus reportatges difonia la ciència amb l'amabilitat i humanitat que potser els falta tot sovint al seu gremi. A cosmos es difonia la ciència però també la història i l'ètica científica (i de vegades fins i tot l'èpica), se situava l'home com a protagonista del fet científic i alguns personatges històrics esdevenien herois als meus ulls d'espectadora. Crec que va ser a cosmos que vaig sentir a parlar per primera vegada d'Hipàtia. Els documentals d'en Sagan eren fantàstics perquè no renunciaven a fer entendre qualsevol cosa a qualsevol persona. Li recordo sobretot els amples somriures que regalava després d'haver il·lustrat algun fenomen que a priori semblava difícil d'entendre. En Sagan somreia entusiastament satisfet i a mi em seblava que amb el seu somriure deia: ho veieu clar ara? ho compreneu? no és genial comprendre les coses? no és mil vegades millor comprendre-les que creure-les.

Penjat per Mireia

Violències

Una de les eternes contradiccions humanes és l'instint de voler combatre la violència amb violència. És una d'aquelles contradiccions mare que trobem reproduida cada dia i a tot arreu en les més diverses situacions. Ara que sembla que tothom demana més seguretat i més policia a mi, que sóc un a miqueta gamberra, m'agrada recordar que si tenim un problema d'inseguretat és precisament per culpa dels exedents d'aquesta matèria que ens venen d'altres països. Em refereixo sobretot als exedents d'expolicies i exmilitars de països que en el seu moment van decidir formar més professionals de la seguretat i l'ordre dels que en realitat els calien. Parlo dels exedents que ara formen bandes quasi paramilitars que ens fan anar de corcoll i, a la vegada, ens fan pujar la demanda de nous i millors agents de seguretat. Gent formada en la violència omnipresent d'antics règims autoritaris, cossos de seguretat vastíssims i caríssims que els països pobres no es poden pagar si és que volen deixar de ser pobres.

I canviant de tema UNA PREGUNTA: Algú sap què és exactament un index de delinqüència? Se'n fan a casa nostra? Qui els ha de fer? Que han de mesurar? Es poden consultar? Hi ha cap lloc on puguis llegir si aquest any hi ha hagut més o menys delictes amb violència que el 1996 o el 1976? Algú em pot ajudar? Alguna pista?

Al gencati, l'únic que hi sé trobar és això: l’Enquesta de seguretat pública de Catalunya (ESPC).

Penjat per Miriam

Pròxima estació: Capítol XVII

Soc una gran fanàtica de llegir al metro. Llegeixo al metro, al tren, al tramvia, al ferrocàrril i a qualsevol vehicle que no em maregi. Les vies i les andanes fan olor de llibre, fins i tot més que les biblioteques. Sempre trec el llibre abans que la T-10. Quan estic enganxada a una bona lectura, sortir de treballar i pensar en el llarg trajecte de metro que m'espera fins arribar a casa constitueix un dels pics de felicitat personal del dia. De vegades deixo passar uns quants trens per tenir més temps per llegir... i una cop al mes, pel cap baix, em passo de parada i em toca recular, quina felicitat!

A la universitat tenia un professor que emprava el terme lectura de metro per referir llibres que ell considerava de fàcil lectura. No ho sé, entenc que a molta gent li costi concentrar-se envoltat de desconeguts en un vagó en moviment. A mi no, al metro hi he llegit de tot, no em costa gens ni mica. Tinc la sort d'agafar trajectes en horaris que no van mai massa plens, uns 70 minuts cada dia, 70 minuts de lectura assegurada. Això em permet enganxar-me amb una addicció regular al llibre. És una questió de ritmes. Pròxima estació: Capítol XVII. Amb els anys tinc tan associada la lectura al transport públic que gairebé no sé fer una cosa sense l'altra. M'agrada alçar el cap, mirar la gent ensopida que no llegeix i pensar el que us esteu perdent! o Aquests estarien d'acord amb això que acabo de llegir? o goita: aquell tipus d'allà, el de la barba, podria haver inspirat l'autor per crear tal personatge, oh i tant que sí.

Penjat per Mariona

Per què?

Si puguéssim entendre perquè hi ha pinochets i pinochetistes a la història de la humanitat...

Que se'n treu de matar en Víctor Jara, de matar el president Allende, de matar llibres i cançons, de matar un moviment popular, de matar un país que s'atreveix a protaganitzar el present, de matar la força, el treball i l'esperança de mil·lions de persones? Què n'ha tret el dictador? Què deu haver pensat abans que el cor se li podrís definitivament?

Perquè no en tenim prou de trepitjar el carrer novament cada dia?

Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

Yo vendré del desierto calcinante
y saldré de los bosques y los lagos,
y evocaré en un cerro de Santiago
a mis hermanos que murieron antes.

Yo unido al que hizo mucho y poco
al que quiere la patria liberada
dispararé las primeras balas
más temprano que tarde, sin reposo.

Retornarán los libros, las canciones
que quemaron las manos asesinas.
Renacerá mi pueblo de su ruina
y pagarán su culpa los traidores.

Un niño jugará en una alameda
y cantará con sus amigos nuevos,
y ese canto será el canto del suelo
a una vida segada en La Moneda.

Yo pisaré las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada,
y en una hermosa plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes.

Pablo milanés

tres a traïció

Em sembla que tenim un problema en aquest país que potser ve de la primera volta en que erc va plantejar el tema de l'equidistància o potser d'abans, de quan ciu no va voler aclarir si pactaria amb erc o amb el pp. La questió és que en aquest país cap dels partits que poden pactar amb més de dos rivals reconeix públicament quin pacte prefereix. Em sembla que serà força difícil trencar aquesta dinàmica, o la trenquen tots de cop o no hi haurà manera. Pot erc dir amb qui prefereix pactar si no sap que pensen fer els altres dos? Potser sí, però aquest darrers anys ja han fet prou vegades el paper de babau i no se'ls pot exigir gaire més en aquest sentit.
Aban del sufragi ningú no es vol retratar. En part perque no sap quins resultats treurà però en part perque no es refia dels altres. Em recorda el programa sis a traïció de TV3.
Sobre la velocitat del pacte dues reflexions més: Qui diu que el pacte d'entesa no estava ja fet abans de les eleccions? I el pacte nacional i la sociovergència? segurament també estaven parlats. Em torno a remetre al programa de TV3, potser escolto massa el minoria i miro massa el Polònia i els nostres polítics no són tan puerils però de debò que me'ls imagino dient si tu em votes per fer-me president jo a tu et nomenaré...
La segona reflexió sobre la velocitat del pacte té a veure amb el sector més nacionalista del PSOE que cada dia que passava després de les eleccions anava fent declaracions en contra de la reedició del tripartit, creant un estat d'opinió que se'n diu. Jo crec que van fer bé de fer-ho públic quan abans millor, encara que tinguessin tot de detalls per enllestir.

Escrit per Ramon l'Escanyabous

Montilla i el català

Montilla, la Presidència de la Generalitat i el Català: El combinat m'entusiasma i em fa pànic al mateix temps.

Les coses van tan ràpid que he trobat a faltar un anàlisi sociolingüístic profund sobre el tema. De moment la gent només parla sobre anècdotes: que si el parla malament, que si ho reconeix, que si diu que vol fer classes, que si les podia haver fet abans...
Evidentment que el president Montilla ha fet, fa i continuarà fent classes de català i n'aprendrà segur, perque li cercaran el millor mestre possible, perque no deu ser ni tan curt ni tan negat i perque a ningú li agrada que més de mig país et faci burla.
Però el que compta ara no són els seus coneixements ni les seves aptituds. El que hem treu la son és quina serà la seva actitud lingüística, quin ús farà el president de la Generalitat de la seva llengua pròpia i de la llengua pròpia del seu país.
En un país normal a en Montilla se li exigiria que fos més papista que el papa. I és que l'exemple que en Montilla donaria si es dirigís públicament en català a, posem per cas, les masses emprenyades del Carmel que escridassaven a qui no els parlés en espanyol seria el millor que ens podria passar ara mateix, millor que tota la política lingüística que pugués fer en Carod.
Tothom pot arribar a ser president perquè tothom pot aprendre català. Aprendre'l de debò vull dir.
Aquesta possibilitat m'entusiasma, l'altra, em fa pànic: un president català dirigint-se públicament en espanyol a tothom qui com ell no sigui catalanoparlant. Fóra catastròfic. Carod, ja tens feina.

Escrit per Ramon l'Escanyabous

Eugenio Bennato, dijous a Barcelona

En ramonet em va comentar una volta que tornant d'una estada a Nàpols, la capital cultural del caos, hi havia deixat una bona colla de gent ruminat-se tan seriosament com un napolità pot rumiar seriosament de fundar un club de fans d'Al Tall.
I és que a Nàpols agraden molt les relectures de la música popular, la seva música popular no sona tan diferent de la nostra i a més a més el nostre idioma sona molt simpàtic a les orelles d'un napolitanoparlant.
Doncs bé, tot això perque avui volia recomanar l'actuació que n'Eugenio Bennato i la seva Taranta Power farà aquest dijous a l'Auditori suposo que presentant el seu nou disc que encara no conec perque per no trobar-lo no l'he trobat ni a l'e-mula i que espero poder comprar a l'auditori mateix. Un darrer disc que es veu que fa un viatge fins a l'Àfrica negra des del mateix punt de sortida de sempre. Jo ja friso, i tu? ramonet, que vindràs?

P.D: El ben nascut de n'Eugennio no serà el primer cop que actui a casa nostra. Sembla doncs que deu tenir alguns fans al país però no suficients per evitar que l'atrapa-ho ofereixi ( com a mínim fins avui al dematí ) un descompte de 4 euros per entrada. Si visiteu la web per atrapar-hi les entrades, ja que hi sou, aprofiteu per deixar un missatge i demanar a veure si la pensen traduir al català o què.

Escrit per Mariona